arbre geneològic dels déus de l'Olimp

NADAL

El Nadal se celebra el vint-i-cinc de desembre i commemora el naixement de Jesús a Betlem. És una festa occidental; que apareix per primera vegada a Roma s.IV, i hi ha un calendari religios anomenat Cronògraf del 354, amb la data tradicional. Aquesta data no seleccionada no tenia cap raó, sinó al desig de cristianitzar una festa pagana ja existent: el dia esprés del solstici d'hivern. La llum diürna torna altre cop a allargar-se i els romans celebraven el natalis (Solis) Invicti, el naixement del Sol, era un astre divinitzat i relacionat amb la persona de l'emperador romà.

Constantí el Gran, va decretar la celebració del diumenge, a la vegada dia del Sol i dia del Senyor, els cristians adopten el Nadal i l'Església pensava que era la manera d'oposar una festa cristiana, ho veiem com un símbol de la darrera resistència dels no creients.

L'equivalent, a l'Orient, del Nadal és la solemnitat, relacionada amb les festes del solstici d'hivern. El sentit de les festivitats és festivitats és celebrar la manifestació de Déu en la humanitat de Jesús.

• Quan l'Occident adoptà també la festa del 6 de gener, se celebra l'arriba dels Reis Mags gràcies a l'estel que els va guiar.

• Per al 25 de desembre la commemoració del naixement de Jesús amb l'adoració dels pastors. La tradició romana més antiga, del concili II del Vaticà, comporta la celebració de tres misses de Nadal (a mitjanit, a l'aurora i al dia).

A partir de l'edat mitjana a tot el món occidental s'han anat subratllant els aspectes més sentimentals del naixement de Jesús, i la festa nadalenca s'ha envoltat d'un seguit de manifestacions populars i familiars. 

ELS REIS MAGS

Els Reis Mags que eran Melcior, Gaspar, Baltasar, és el nom pel qual la tradició anomena als visitants que, després del naixement de Jesús, haurien acudit des de països estrangers per retre homenatge i lliurar regals de gran riquesa simbòlica: or, encens i mirra.

L'evangeli només parla de mags, enlloc s'indica que fossin reis. Aquesta creença va aparèixer diversos segles després i s'ha mantingut en la tradició popular. Tampoc s'esmenten els seus noms en l'evangeli.

Aquests "mags", segons la creença Catòlica, eren representants de religions paganes de pobles veïns i per això veu en l'Evangeli, les primícies de les nacions que acullen, per l'Encarnació, la Bona Nova de la salvació.

En alguns països (normalment hispanoparlants) hi ha la tradició de representar als reis portant els regals que els nens els han demanat en les seves cartes durant la nit anterior a l'Epifania. Però en altres països se l'anomena "Pessebre" a tota aquesta representació.

La paraula "Mag", prové de l'elamita (Ma-ku-ish-tu) que passant pel persa (Ma-gu-o-sha) i pel acadi (Ma-gu-shu) va arribar al grec com Μαγός (Mags, plural: μαγοι, màgia) i d'aquí al llatí Magi (Cf. Màster) d'on va arribar al català. Eren els membres de la casta sacerdotal medo-persa de l'època Aquemènide i durant tot el regnat de Darío el Medo (521-486 aC) .

La figura catòlica dels Reis Mags té el seu origen en els relats del naixement de Jesús, alguns, van ser integrats dels evangelis canònics que avui conformen el Nou Testament de la Bíblia. Concretament l'Evangeli de Mateu és l'única font bíblica que esmenta a uns mags (encara que no especifica els noms, el nombre ni el títol de "Reis") que, després de seguir una suposada estrella, busquen el «Rei dels Jueus que ha nascut» a Jerusalem, guiant-los aquesta estrella fins a Jesús nascut a Betlem, hi ha qui ofereixen ofrenes d'or, encens i mirra.

Les tradicions antigues que no van ser recollides en la Bíblia, com ara l'anomenat Evangeli del Pseudo Tomàs (o Evangelis de la infància de Tomás) del segle II, però, donen el seu nombre i els assignen nom: Melcior, Gaspar i Baltasar, possiblement sacerdots zoroastristas provinents de Pèrsia. Els noms són a més diferents segons la tradició siríaca. Segons posteriors interpretacions dels Mags van ser considerats originaris d'Europa, Àsia, i d'Àfrica respectivament. 

Cristina Carrillo, Judit Morales, Pamela Núñez

LLUCIFER L'ÀNGEL CAIGUT

Llucifer, l'àngel caigut, és en la mitologia romana "el portador de l'Aurora" que prové de l'antiga dama de la foscor.

Llucifer, era un àngel preciós, probablement l'àngel més bonic que mai va existir. Un dia, Llucifer va rebel·lar-se contra Déu perquè volia ser com Ell i per això va ser castigat a romandre en l'àmbit terrestre.

Abans de la rebel·lió, Llucifer estava per sobre de tots els àngels, ja que era el més bonic i intel·ligent de tots ells. Després de la seva revolta, on va arrossegar a un terç dels àngels del cel, ja no seria "el portador de la llum" (significat en llatí del nom "Llucifer"), sinó que seria anomenat "adversari" (significat en hebreu de la paraula Satanàs).

Aquesta rebel·lió va desembocar en la cultura actual en el satanisme, que té dues vessants principals: la del culte al dimoni (extremista) i la de la rebel·lió contra Déu com una forma d'intel·ligència superior.

Esteban Portero, Elisabet Palma

HISTÒRIA DE CUPIDO

Quan busquem un símbol de l'amor solem pensar en un nen armat amb arc i fletxes.

Aquesta imatge correspon a Cupido, el déu de l'amor en la mitologia romana. Les seves fletxes representen el desig i les emocions amoroses: quan Cupido fereix algú amb elles sigui déu o mortal el condemna a enamorar-se profundament. També conegut com Eros en la mitologia grega, aquest nen és fill de Venus (Afrodita per als grecs), deessa del desig, la bellesa i la fertilitat.

EL DÉU DE L'AMOR

Tractant-se d'un déu mitològic, és estrany que Cupido sigui representat amb la figura d'un nen. De fet, la seva pròpia mare, Venus, es va sorprendre quan va veure que passava el temps i la criatura no creixia com era de desitjar. Així que va anar fins a l'oracle de Temis per consultar el seu problema, i aquest li va contestar: "L'Amor no pot créixer sense Passió".

La veritat és que Venus no va acabar d'entendre aquesta resposta... Fins que va néixer el seu fill Ànteros, el déu de la passió. Quan estava al seu costat, Cupido creixia fins a convertir-se en un jove, però quan se separaven, el déu de l'amor tornava a la seva forma infantil i seguia amb les seves entremaliadures.

Cupido no només feia néixer l'amor als altres, sinó que també ell el va experimentar en pròpia pell. En aquell temps vivia a la Terra una princesa anomenada Psique, a la qual Venus envejava per la seva gran bellesa. Gelosa, la deessa va decidir acabar amb la jove i va ordenar a Cupido que s'encarregués de l'assumpte. Però el seu fill, al veure-la, es va enamorar de Psique i no va complir amb la seva comesa. Més aviat al contrari: es va casar amb ella.

Com mortal, Psique tenia prohibit mirar Cupido, i respectar aquesta norma fins que un dia, incitada per les seves germanes, no va resistir més i se li va insinuar al seu marit. Això li va valer el càstig de ser abandonada: des de llavors, Psique va recórrer el món a la recerca del seu estimat superant els obstacles que li posaven els déus. Finalment, els de l'Olimp es van compadir d'ella, la van fer immortal i li van permetre tornar a reunir-se amb Cupido.

DE TAL PAL ...

Venus no tenia res a envejar al seu fill en el terreny amorós, ja que era la deessa de la passió, encarnava l'impuls eròtic i el plaer sexual. I predicava amb l'exemple. Tenia un cenyidor màgic que feia que els homes caiguessin rendits als seus peus: així no és d'estranyar que tots els déus volguessin casar-se amb ella ... Encara que Venus els va rebutjar a tots, i com a càstig al seu orgull el seu pare, Zeus, el va obligar a unir-se al déu menys afavorit de tots, Hefest, que era lleig i coix.

És clar que això no va aturar a Venus: es va fer amant d'Ares, un déu molt més ben plantat i veritable pare d'alguns dels seus fills. Les infidelitats de Venus no van parar aquí, ja que se li atribueixen amors amb altres déus, com Hermes o Posidó, i també amb mortals com Anquises o el guapo Adonis.

Iris Abeledo, Patricia Guardia

Mite de Medusa

Medusa era un monstre femení la mirada del qual convertia a la gent en pedra. Algunes referencies clàssiques la descriuen com una de les tres germanes Gòrgones (Medusa, Estreno i Euríale) ella era l'única mortal de les tres germanes.

En la versió més coneguda del mite, Medusa era originalment una dona humana molt bonica. Poseidó es va enamorar d'ella i la va seduir i la va arribar a violar en un temple dedicat a Atena. Posseidó i Atena eren rivals desde que van competir pel patronatge d'Atenes i els habitants de la ciutat varen preferir l'olivera d'Atena a la font o els cavalls de Posseidó i Atena, després de descobrir la profanació que havia sofert el seu temple, va castigar a Medusa transformant-la en la mateixa forma que les seves germanes Gòrgones. Els seus cabells es van convertir en serps i la seva mirada tenia el poder de petrificar qualsevol criatura viva.

Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. Va ser desterrada més enllà de les terres dels hiperboris.

Mentre Medusa estava embarassada de Posseidó, va ser decapitada per l'heroi Perseu fill de Zeus i la mortal Dànae. Aquest va ser enviat per rei de Sèfiros, Polidectes, el qual desitjava la seva mort; per tant, li va ordenar aquesta missió esperant que fracassés. Però Hermes i Atenea el va ajudar a complir la comesa tot donant-li una falç, un sac, un casc que el feia invisible, unes sandàlies alades i un escut.

Va aconseguir tallar-li el cap i de la sang del coll tallat que va caure al terra va brollar la seva descendència: en sorgiren el cavall alat Pegàs, el monstre Ambisfena i el gegant Crisaor. Per precaució, Perseu va ficar el cap dins del sac, i va tornar a Sèfiros. Allà va matar a Polidectes per haver-li desitjat la mort; li va ensenyar el cap de Medusa i aquest es convertí en pedra. També va usar el cap de Medusa per rescatar Andròmeda i, en algunes versions, petrificà el tità Atlas.

Més tard, Perseu va regalar el cap de la Gorgona a la deessa Atenea, que el portà al seu escut com a arma, ja que continuava conservant els seus terribles efectes. D'altra banda, la sang de Medusa va ser recollida per Atena i entregada a Asclepi, ja que tenia el poder de ressuscitar als morts.

• Hi ha una pel·lícula anomenada "furia de titanes" que tracta d'aquest mite. Va sortir a la gran pantalla el març de 2010, és a dir aquets any.

Mariona Poncelas, Irene Garcia, Gloria Morales